Volíem traslladar-vos breument les vivències d’aquests 3 dies a Castel Gandolfo, en la trobada internacional del Diàleg, en què es va aprofundir sobre EL SENTIT DEL DOLOR. Ens vam reunir unes 200 persones de 23 països diferents, creients i no creients. Al congrés han participat experts en filosofia, psiquiatria, medicina de cures pal·liatives, teologia, etc., que ens han aportat el seu coneixement sobre aquesta matèria, mitjançant xerrades de gran profunditat.
Al costat d’elles, s’han compartit experiències per part de persones de diversos països sobre diferents situacions de dolor (assetjament escolar, abandonament del pare o del marit, alcoholisme, mort de la parella o del fill …). Han estat moments forts on l’escolta profunda de la sala generava una abraçada silenciosa a la persona que narrava la seva experiència i una gran unitat entre tots.
En els intermedis, una mare i una filla, sopranos les dues, alleujaven la tensió acumulada mitjançant bellíssimes cançons.
Representació espanyola al congrés
Quant als temes tractats, s’ha distingit entre:
– el dolor existencial, que és inevitable i que inclouria aspectes com el dolor físic, la mort dels éssers estimats o la pròpia mort i el dolor moral pels errors comesos, i
– el dolor social, que es genera com a conseqüència de la injustícia social i ha de ser combatut. Dins d’aquest hi hauria el dolor generat per l’escassetat d’aliments, la guerra, l’atur, la discriminació, etc.
En totes aquestes situacions, estan sempre presents tres elements:
• la pregunta del Per què? (no entenem l’absurd del dolor),
• el silenci de Déu (tant per a no creients com per a creients)
• i un crit (del cos o l’ànima que pateix i es revela).
Davant el dolor existencial hi ha diverses posicions. En la societat occidental del benestar no s’accepta la seva existència, de manera que s’amaga i no es permet parlar d’ell, el que deixa a la persona sola davant la seva realitat. Es generen mecanismes de fugida (negació, agressivitat, medicalització, religiositat a la carta …). S’ha comprovat que la fugida no serveix, perquè el dolor, si no s’enfronta, acaba apareixent més tard per un altre lloc. En canvi en les societats africanes el dolor es viu amb alegria, com a part de la vida i arriba a ser gairebé una identitat.
Un moment de diàleg entre els participants de parla hispana
El dolor social es genera moltes vegades a partir de decisions banals, per considerar la part pel tot o per pèrdua del sentit de responsabilitat.
Per enfrontar el dolor existencial associat als nostres errors cal tenir en compte que no podem evitar equivocar-nos. El que ens ha de portar a perdonar-nos (ja que no puc evitar equivocar-me) i a perdonar (ja que l’altre tampoc pot evitar equivocar-se). Això no implica que no puguem aprendre dels nostres errors.
Davant el dolor existencial associat a la mort hi ha dues alternatives: el fatalisme (la meva vida és un calendari del que vaig arrencant les fulles i em fixo en que cada vegada queden menys per arrencar) o l’optimisme tràgic (en cada fulla que arrenco del calendari anoto tot el viscut aquest dia i les guardo com un patrimoni que creix segons passa el temps). A més la consciència de la mort ens dóna el sentit de la importància que té el moment present, que és únic.
El dolor social cal combatre-ho, començant per nosaltres mateixos. Cal augmentar la formació i el sentit de la responsabilitat, per minimitzar els efectes negatius dels nostres actes.
Viure al dolor és difícil i és important constatar que així com l’amor, si es comparteix, creix, el dolor si es comparteix, disminueix. Pel que és un deure moral estar sempre a prop dels que pateixen.
Finalment, constatar que la interioritat es forja en el dolor, encara que no solament (també en l’amor, la lluita per canviar les coses, el gaudi de la música i la natura …). El fill del dolor és la compassió, l’amor, la vida ètica. Però per això cal obrir-se als altres i no tancar-se sobre el dolor.
Chiara Lubich oferia com a forma de minimitzar el dolor (no físic), la idea d’abraçar-lo (acceptant la seva presència) per a continuació llançar-se a realitzar el que s’espera de nosaltres en aquest moment (treballar, ajudar a qui tenim al nostre costat ...). L’experiència confirma que d’aquesta manera el dolor disminueix fins a arribar en moltes ocasions a desaparèixer.
Bé, fins aquí el resum. Com podeu imaginar hem omès moltes coses, però esperem que serveixi perquè us feu una idea del que s’ha viscut.
Susana i Miguel Angel