Trobada a Castell d’Aro

El passat 14 de maig ens vam reunir a Castell d’Aro per passar el dia junts.

Després d’una petita introducció sobre la història del nostre diàleg, vam tractar dos temes que si bé estan relacionats entre si, mereixen ser tractats per separat: el sentiment de culpa (pel qual nosaltres demanem perdó) i el perdó (donat a qui ens ha ofès).

La presencia nombrosa dels participants (més de 30 persones) ha fet molt ric el diàleg. Hem compartir dubtes, neguits, patiments, experiències personals. Però totes les intervencions mostraven el desig de voler el millor per l’altre.

Història del nostre diàleg – Català

Historia de nuestro diálogo – Castellano

El sentiment de culpa – notes sobre la conferencia

El perdó – notes sobre la posada en comú

Diàleg del matí

Hem parlat del paper de les religions o de la família amb normatives massa rígides que dificulten la formació d’una consciencia individual i social que permeti sentir-se lliure. En aquest sentit coincidíem en que hem de fugir de la visió d’un Déu castrador i en què el ressorgiment de l’espiritualitat és un símptoma dels homes d’avui que no accepten aquesta visió fins fa poc imposada en la nostra societat i que senten que, per a ells, la espiritualitat és més alliberadora que la religiositat sovint carregada de formes.

A vegades podem caure en un sentit de culpabilitat que no ens pertoca, a vegades aquest sentit de culpabilitat l’aboquem en l’altre. Per gestionar el propi sentiment de culpa i no fer patir als altres, hem de tenir en compte que hi ha un lligam entre sentiments i pensaments (neoconductisme). El que provoca un sentiment, és el meu discurs mental, els meus pensaments i allò sobre el qual continuo donant voltes. Homes i dones tenim una manera diferent de “rumiar” (de donar-li voltes als mateixos pensaments o situacions). Fa falta descobrir quin pensament hi ha al darrera, ja que sovint és un sentiment poc objectiu, distorsionat i que em fa mal. Quan ens trobem en aquesta situació, tenim dues opcions:

  1. Seguir donant voltes a les coses. (viure en el passat)
  2. Prendre consciència del propi pensament i substituir-lo per un altre més objectiu  més positiu o acceptar aquest pensament sense jutjar-lo. Treballar la cognició per modificar els sentiments.

En qualsevol cas, és bo situar-se en el present (a vegades a traves de la meditació, la contemplació…).

A vegades no es compleixen les expectatives que tenim de l’altre. Cal acceptar-lo tal com és, conscients que ningú posseeix la veritat. És bo analitzar perquè l’actitud de l’altre em fa mal, descobrir quina quantitat de poder li dono a l’altre per a que generi en mi sentiments negatius. Davant una situació de tensió, hem de poder parlar les coses sense fer-ho des de l’emoció, sinó amb assertivitat i sense violentar l’altre. Davant d’un conflicte, per poder dir que s’ha resolt bé, cal que les persones implicades experimentin “una certa pèrdua”.  Si tot queda igual vol dir que no s’ha resolt bé.

Formem part d’un cos social: comunitat de veïns, parròquia, feina… Quan algú del cos no arriba, falla, la resta de membres d’aquest cos hauria de poder compensar aquesta mancança.

Tot procés de perdó necessita el seu temps. Cal passar el dol. No sempre és immediat sinó que pot durar dies, anys o fins i tot pot ser infinit i no donar-se. Després de demanar perdó si la persona ofesa no el dona, l’ofensor s’hauria de deslliurar dels sentiments de culpa.

Taller

A la tarda en petits grups hem reflexionat més específicament sobre el perdó contestant a les següents preguntes:

  • Què és el perdó?
  • Quines són les conseqüències de perdonar o de no fer-ho?
  • Com actuar si l’ofensor no et demana perdó?
  • Si no oblido els fets, vol dir que no he perdonat?
  • Perdó és necessàriament sinònim de perdó?
  • Quines experiències tenim de tot plegat?

La posada en comú ha estat l’ocasió per descobrir matisos del perdó, aclarir situacions en les que intervé el perdó per evitar sentir-nos culpables o pensar que potser no hem perdonat, però sobretot hem constat que el perdó allibera i beneficia al perdonat i al que perdona.