El passat 16 de març vam encarar el tema de les Manifestacions externes de la religiositat. Una reflexió sobre el desig de transcendència expressat de moltes maneres. Un fet universal que ja es dóna des de l’inici de la humanitat (per buscar i trobar el sentit de la vida) i que necessita moltes vegades exterioritzar-se col·lectivament.
Un lloc, un objecte, un espai són sovint elements que es consideren sagrats no tant com un ídol (llavors perdria el seu sentit final) sinó com una manera d’acostar-se al transcendent i sentir el sagrat. Això és comú a moltes religions o corrents espirituals.
Participar d’aquesta dimensió és una necessitat. El llenguatge és simbòlic i múltiple. Es pot donar que uns ho visquin intensament i uns altres no ho experimentin. Això fa que s’associï a una cultura determinada que és la que transmet aquesta religiositat.
Els babilònics van percebre que la divinitat no era un objecte sinó una persona, algú amb qui s’hi podia tenir una relació.
La realitat percebuda és sempre la mateixa, hi ha continuïtat en el temps. En igual de sagrat el que es creia al principi de la humanitat que ara.
En concret, els cristians creuen que Déu s’ha encarnat en una persona concreta i que ha viscut les realitats del món. És per això, que aquestes realitats creixen cap a una dimensió transcendent. És a dir, amb el cristianisme hem passat del sagrat i la resta, a què tot és sagrat, també el profà.
Totes les imatges, les manifestacions sagrades, ho són pel fet de ser canal, és a dir, mediador. El canal em porta al sagrat. Sovint ens aturem en la imatge, la cosa, i la idolatrem. Això és una deformació de la religiositat. Tota manifestació externa pot ser fortament religiosa o fortament idolàtrica, tot dependrà de com la visqui.
L’experiència d’un dels assistents que forma part d’una confraria, va ser molt enriquidora. Una experiència de valors compartits, de religiositat interior i que va permetre, en el diàleg posterior, fer caure tòpics i prejudicis envers aquest tipus de manifestacions de la religiositat. Las ritualització fa que es perdi el contingut i ens quedem amb una dimensió externa. Cal una renovació espiritual que et retorni a l’essència.
El diàleg ens va portar a reflexionar també sobre el sentit d’una manifestació religiosa quan aquesta s’ha deslligat de la religiositat i s’ha convertit en tradició. Quan això es dóna ens repel, perquè no hi veiem coherència entre el fet religiós i la vida.
Moltes manifestacions tenen el seu origen en una època en que les persones no tenien altre forma de cultura que allò que aprenien a través de les imatges o la simbologia. Era una manera d’ensenyar la doctrina.
Una cançó, una mirada, una situació o una imatge poden tenir la suficient força per produir una catarsi, et poden tocar el cor fins al punt de fer canviar la teva vida i donar-li un sentit que fins al moment no tenia.
La part emocional és més important que la racional i en les manifestacions externes te un pes molt important. Orient és més experiencial respecte de la fe que Occident.
Si sento Déu dintre meu però no fora, per què cal exterioritzar res?
Terra Santa té una dimensió religiosa per excel·lència. Allà conflueixen tres religions (cristians, musulmans i jueus) que tenen el lloc com a sagrat per a cadascuna d’elles.