Compartim l’experiència de diàleg que va realitzar el nostre grup d’amics de Saragossa.
Com sol ser costum una visita guiada al Castell de Loarre, Osca, va servir per començar la jornada junts. Després de dinar, es va iniciar el diàleg sobre el tema: La salvació dels no creients.

Es va parlar d’un procés dins del Església en el que s’ha anat passant de la imatge d’un Déu castigador a la d’un Déu amor. I com, de la imatge del càstig, s’arriba a la de la salvació. Així mateix, el problema dels «no creients » no comença a ser una realitat seriosa fins a l’arribada del marxisme. A partir d’aquí és quan es comença a qüestionar dins de l’Església si els » no creients » es salvarien o no. Es va comentar que a la salvació, igual que en altres temes teològics es dóna la paradoxa del JA DEL TOT – PERÒ NO ENCARA. Per lo que, tot i que la salvació va arribar per Crist, del tot i per a tothom, aquesta es realitza cada dia. A més la salvació està molt lligada al procés de la Creació. I igual que aquesta última no està acabada, sinó que es realitza encara avui (moltes vegades a través de l’ésser humà), també la salvació s’està realitzant en cada instant.

Els no creients van manifestar, per la seva banda, que no desitgen ni entenen per què han d’entrar dins de la lògica del creient en el sentit que es parli de «la seva salvació». No senten la necessitat, ni el desig de sentir salvats i molt menys que això es faci amb un aire de condescendència. No entenen que el creient crea en una altra vida, quan li neguen aquesta possibilitat a altres éssers vius que conviuen amb l’ésser humà al nostre planeta. En aquest sentit, veuen més coherent la seva posició que la vida acaba amb la mort (per a tots els éssers vius inclòs l’ésser humà). També hi va haver manifestacions en la direcció de que encara que la raó sense dubte porta a contradir aspectes que defensa la fe, pot arribar a haver un cert cansament de la preeminència de la ment i sorgir la necessitat de buscar i trobar «alguna cosa més».