Qui no s’ha plantejat mai l’existència de Déu? I de quin Déu?

En una societat com la nostra – en què culturalment fins fa poques dècades la presència de Déu ha estat omnipresent-  per bé o per mal, se’ns ha mostrat una imatge de Déu que hem acceptat, rebutjat o redefinit en base a les nostres experiències vitals. És el que hem volgut compartir, creients i no creients, en aquest espai de diàleg.

Ho hem fet a partir d’un escrit de Jaume Triginé (psicòleg i pensador evangèlic) en el que fa una reflexió personal al voltant de la recerca i percepció de Déu.

I en aquesta recerca o imatge que cadascú busca i pot tenir de Déu ens adonem que no deixa de ser una aproximació al que, si existeix, és en realitat. A vegades, per fer-nos entendre li busquem atributs: intel·ligència infinita i bondadosa i bella. La recerca de Déu és una conseqüència de la inquietud humana en la seva vessant espiritual per trobar el fonament a la seva vida.

Entre aquestes percepcions de Déu, totes subjectives, n’hi ha que el veuen com quelcom imposat, estricte i llunyà i d’altres que el perceben personal i relacional, que es fa present en el més íntim de l’esser humà, impregnant-ho tot i donant tot el sentit a la pròpia vida. Ens adonem que  no es tant diferent el Déu panteístic (Déu no és la realitat ni es confon amb ella) del Déu cristià (que en paraules de la teologia de la creació és el motor de tota l’evolució).

Davant tantes percepcions de Déu ens adonem que no hi ha ningú ni cap religió que en tingui l’exclusiva, però al mateix temps es corre el perill d’empetitir-lo (prenent només allò que entenem i rebutjant el que no), fent-nos un Déu a mida, amb el que ens sentim bé, sense contradiccions. No obstant això, sempre, des de la pròpia percepció de Déu, ens podem treballar per millorar i estimar.

En aquesta recerca de Déu ens cal una actitud pacient i humil de contemplació i meditació (deixant de banda la lògica, la ciència o pseudociència) que no pretengui entendre Déu. Des de qualsevol cultura, raça o ideologia, arreu del món tots busquem i connectem amb un Déu. És com una força que ens conté i que supera tota individualitat.

El món, nosaltres, som projeccions de Déu? Què vol dir i què implica?

Si Déu és dins nostre, per trobar-lo, m’he de trobar a mi mateix. Dit d’una altra manera, encara que sembli contradictori, és quan perdem el jo i ens relacionem amb estimació que trobem la plenitud i connectem amb Déu, encara que no tots coincidim en descriure que aquesta plenitud o benestar es pugui definir com a Déu. Segurament, la bellesa, la plenitud, el benestar, l’amor poden esdevenir vies de percepció de Déu (i no una construcció de la ment).

Si pensem que Déu és amor, quan estimem, participem de la seva realitat.

Els cristians tenim en Jesús un model de qui és Déu. Un Déu que es fa trobadís quan estem oberts i li fem espai. Un Déu que no coneixerem mai però que podem estimar.

Espiritualitat no vol dir religiositat. Podem ser espirituals sense Déu.

La trobada amb Déu, és una experiència personal, per això aquest tema ha donat peu a compartir experiències profundes que ens han apropat més a tots els assistents.

Podríem concloure que, tot i les imatges i aproximacions que hem fet de Déu, la certesa de la seva existència és relativa. Tots, creients i no creients, tenim un cert grau d’incertesa (que els creients cobreixen amb la fe).