«Senyor/Senyora li queda només una setmana o un mes de vida». Aquesta és la hipotètica sentència/notícia que hem rebut i que ha estat el motiu, a la sessió d’avui, de reflexionar, amb un diàleg franc i obert, sobre el que faríem davant l’evidència de que ens hem de morir en un període curt de temps. Hem compartit pensaments, postures sobre el sentit de la vida i també experiències personals.

La reacció que podem tenir quan ens trobem davant el fet que la vida se’ns acaba, depèn de l’escenari (una malaltia, un terratrèmol, una pandèmia…), també depèn del propi moment personal, de com gestionarem les emocions, però el que és ben cert és que cal reacomodar les prioritats en funció de cap on et porta la vida. La consciència de la finitud et fa ser més humil.

En el diàleg hem vist dues actituds que tot i ser diverses no estan contraposades:

• Viure la vida en plenitud ja des d’ara i no esperar a fer-ho quan saps que et queda poc temps
• Fer canvis a la vida per aprofitar el temps que ens queda.

Viure la vida en plenitud ja des d’ara significa avançar-se a la noticia i actuar, viure l’ara i aquí en positiu, essent el millor ser humà possible, sense pensar en el passat, viure com si haguéssim de morir en qualsevol moment, com si fos l’últim instant que tenim. No és fàcil, però ens permet:  no haver-nos de penedir per no haver fet; aprofitar la vida sense inquietar-se, sense pressa; viure més intensament. Donar el millor d’un mateix en cada moment conscient que quan et sents realitzat no et preocupes de la mort. La coherència de vida permet sentint-te en pau amb un mateix, amb els altres i amb el món i dona tranquil·litat en el moment de la mort.

Quins canvis faríem en l’últim període de la vida que ens queda? Coincidim en voler deixar les coses ordenades, també jurídicament. Veiem: la importància de cercar la pau interior i l’acceptació del nou moment per preparar-se física i espiritualment, també pel moment del traspàs; mirar de ser més equilibrat; intensificar en el present les virtuts i l’amor envers els altres (no sabem mai qui “marxarà” abans); demanar perdó; agrair; acomiadar-se; mirar de no sentir-se sol, compartir amb els fills; estar més en contacte amb la natura.

Davant la imminència de la mort, per què esperar a saber que has de morir per fer allò que pots fer ara? tot pren un sentit diferent. Ara tenim l’oportunitat de: gaudir de la vida prenent consciencia de què i qui hi ha al nostre entorn; aprendre a renunciar i tenir el valor per començar a desprendre’s de les coses; crear relacions autèntiques d’estimació perquè és el llegat que deixarem i que roman quan ja no hi som.

Un capítol apart ha estat la reflexió sobre el concepte del temps. És un paràmetre que hem inventat. Diferenciem el temps físic del rellotge, del temps el mental o psicològic. En el segon, tot es subjectiu i projectem el passat cap al futur (que jo invento perquè encara no existeix). Per què deixem les coses per després? El temps no em portarà mai a allò intemporal. El que no pugui ser ara, no sé si ho podré ser en el futur. Ho he de ser/fer avui. Això no està renyit en que programem la nostra vida envers un futur, però conscients que potser dipositem en el futur l’esperança en una cosa que no tenim en el present. Programar no impedeix viure bé el present.

L’eternitat es un estat però no la suma de temps.

Us compartim unes poesies de Teresa de Jesús i de Jorge Manrique que parlen del temps.

Nada te turbe,
Nada te espante,
Todo se pasa,
Dios no se muda,

La paciencia
Todo lo alcanza;
Quien a Dios tiene
Nada le falta:
Sólo Dios basta.

Eleva el pensamiento,
al cielo sube,
por nada te acongojes,
Nada te turbe.

 

I

Recuerde el alma dormida,
avive el seso y despierte
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el placer;
cómo después de acordado
da dolor;
cómo a nuestro parecer
cualquiera tiempo pasado
fue mejor.

II
Pues si vemos lo presente
cómo en un punto se es ido
y acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo no venido
por pasado.
No se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de pasar
por tal manera.