El passat 15 de febrer ens vam reunir el grup de diàleg per afrontar el tema de l’eutanàsia i el final de la vida. Vam comptar amb la col·laboració de la Mª Carmen Uriol, metge de família que ha cursat un màster en bioètica i que ens va fer conèixer el Dr. Enric Benito, especialitzat en cures pal·liatives.
El tema va ser introduït a traves de fragments d’aquests dos vídeos.
- Sobre l’eutanàsia i les últimes voluntats
- Sobre el final de la vida: Enric Benito. El arte del buen morir
De seguida ens vam situar davant el fet que la vida te un final i que la incertesa d’aquest final és el que realment ens preocupa.
Respecte de la eutanàsia, hi ha qui té la percepció de què s’aplica sobretot en casos de persones grans. Cal diferenciar l’eutanàsia activa (penalitzada actualment en molts països) i l’eutanàsia passiva, aplicada quan la persona té una malaltia irreversible i amb expectativa de vida curta o el que és el mateix, deixar d’aplicar tractaments quan aquests tractaments l’únic que farien seria allargar una mica més la vida del malalt però sense expectativa de curació.
És per això que s’aconsella fer un testament vital (que es pot canviar en qualsevol moment) consistent en deixar constància (al notari o a través del metge de família) de quines són les ultimes voluntats al respecte d’aplicar més o menys tractament quan ens trobem en situacions de irreversibilitat de la malaltia.
El testament vital és una eina que ajuda moltíssim als metges, ja que la casuística ens fa veure que quan és la família del malalt qui ha de decidir, sovint s’entra en conflicte per la diversitat de parers que es donen. El testament vital permet als metges activar el protocol que el pacient ha demanat en el testament vital.
Parlem que el concepte de la mort és diferent segons la cultura. Ningú, per tant, té la recepta d’una mort digne i l’entorn és fonamental.
D’altra banda, amb l’avenç de la humanitat ens fem més sensibles respecte de la dignitat humana. Per exemple, abans era normal acceptar la pena de mort i ara cada vegada són menys països els que l’accepten.
Ens preguntem què passa quan el pacient pateix i vol morir. Què es pot fer quan el diagnòstic és una malaltia degenerativa invalidant. Cada persona és un món. La frontera està en si tens el cap en condicions.
Tenim clar que és el malalt qui només sap del seu patiment, però valorem la importància d’un bon acompanyament en el final de la vida. Aquest acompanyament pot ajudar a trobar forces per acceptar i viure la malaltia, per seguir endavant. Es van comentar algunes experiències que anaven en aquest sentit fins al punt de poder dir que la malaltia d’un altre ha ajudat a créixer com a persona i ha fet bé a qui tenia al voltant.
En aquest sentit sorgeix la pregunta: Qui és amo de la vida? jo, els altres? cadascú ha de trobar la pròpia motivació per viure.
L’experiència del Dr. Benito ens obre les portes a poder fer un acompanyament al malalt no només des del punt de vista mèdic sinó també espiritual, perquè tots som sensibles a l’espiritualitat sigui quin sigui el nostre credo i fins i tot si no en tenim.
Més material
Article El primer paso para hablar de la muerte con otro es preguntarse por ella uno mismo
Vídeo Vivir hasta morir|Matías Najún|TEDxRiodelaPlata
Vídeo El viaje definitivo