El passat 11 d’octubre ens vam trobar al voltant de l’Enric Puig per tractar de descobrir, a través de la seva experiència personal, com es pot viure la malaltia. Va ser una sessió profunda on l’Enric ens va obrir el cor donant-nos les claus que ell ha anat descobrint per poder afrontar tot el que la malaltia suposa per la vida de qui la pateix.
A través de textos de Simone Weil o Cioran, ens ha introduït en el tema per després posar sobre la taula quina ha estat la seva escola de la malaltia i els seus aprenentatges. Entre les coses que ens va dir, destacaríem:
- Aprens a deixar-te estimar pels altres i així, aprens a estimar els altres.
- Aprens a valorar expressions de sentiments
- Valorar el que és una derrota, aprens a transformar-la per créixer en maduresa i seny.
- Reconèixer que la vida és un futur incert. No hi ha res segur ni garantit.
- Saber perdonar, ser indulgent, flexible i comprensiu. disculpar els errors dels altres però sobretot a ser pacient amb un mateix. Si no ho vius amb tu, no ho vius amb els altres.
- A estimar-se un mateix
- Permet observar i mirar amb atenció i descobrir el que ens presenta la vida, per aprendre d’elles i gaudir-ne. és la mirada contemplativa. Puc veure les coses o mirar-les. Quan les miro m’hi fixo. És a dir, la morada contemplativa és saber veure coses, persones, fets i esdeveniments més enllà de la aparença.
- Ensenya a ser agraït per la vida viscuda abans de la malaltia. Hi ha situacions en que potser no pots ser agraït per res. Llavors pots lamentar-te, o malparlar. Els salms solen expressar molt bé aquests sentiments quan no trobem paraules per expressar com estem.
Es va deturar, també, a aprofundir el sentit del patiment i les pors, de la salut i la mort. Tots, creients i no creients compartim el cicle terrenal (naixem vivim i morim). Els creients diuen: un cop acabat el cicle terrenal, algú ens agafa i, gratuïtament, ens fa entrar en un altre cicle; però el cicle terrenal el compartim tots.
Interesant la reflexió a partir de l’etimologia de les paraules:
- dolor-dolent
- patir-passió
- portar-suportar
- i de la diferència entre estar i ser. Perquè som, estem.
El diàleg posterior ens va permetre aprofundir en l’actitud que cal tenir quan acompanyem malalts. No es tracta de parlar molt, sinó en fer-nos presents silenciosament. Això el malalt ho agraeix. L’acompanyament del malalt cal fer-la des de la pròpia convicció sabent que l’altre, creient o no, té una dimensió espiritual.
Sobre el paper de la fe, es comenta que sovint la fe, s’ha fet servir com a opi del poble. Jesús se sent abandonat per Déu. La fe ens fa ser més desgraciats, perquè no representa una avantatge respecte als altres. La fe no soluciona els nostres problemes. Déu no tapa les nostres goteres, les pots tapar tu amb ajuda dels altres. Déu no es pot utilitzar mai.
Quan l’amor és necessitat de l’altre, no és amor. Admetre Déu és acceptar que no el podem manipular. Déu, pel creient, ha d’estar el més lluny possible i el més a prop possible (dins nostre)
Parlem del sentit de l’esperança. L’esperança és esperar la utopia. A la vida ens mou el que encara no tenim.