El dijous 17 de febrer vam fer la nostra sessió de diàleg a la biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, tot seguint un dels tres eixos temàtics d’aquest curs  “Afrontar els reptes des de les diferents conviccions”.  La presentació inicial va anar a càrrec de Lourdes Capelles, al voltant de reflexions de Luis Cordero, professor del MIT, i d’altres.

Prèviament a la trobada ens habiem llegit aquest article en català del Daniel M. Davis, que es pot trobar en anglès, publicat el 21 de gener a The Conversation.

El diàleg va ser molt ric malgrat ser un grup no gaire nombrós. En destaquem algunes idees:

• Per la majoria de nosaltres desafiar la mort no ens sembla natural. Viure es acceptar el cicle de la vida i aprendre a morir. La mort es part de la vida. Agraïm a la ciència que puguem arribar en millors condicions al final de la nostra vida,  vivim més i millor. Però viure eternament complicaria molts aspectes, com per exemple les relacions humanes o la sobrepoblació. I quina edat seria preferible per “plantar-se”: els 20-30 anys o els  ?
• També seria un factor més de desequilibri, en no poder accedir tothom a “la immortalitat”.
• Perdre la por a la mort és la clau. Viure és aprendre a morir. El més enllà s’ha d’experimentar aquí. Això ens portaria al concepte cristià del Regne de Déu.
• L’amor-vida-mort és indivisible, perquè creiem que amb la mort arriba alguna cosa nova, no tot acaba aquí. Hi ha una vida eterna (pels creients) que voldríem experimentar aquí, en vida. També els no creients voldríem viure aquí a la terra el que entenem com a cel.
• La vida pren un caire diferent si sabem que es limitada, psicològicament ens preparem per donar aquest pas. El que fem es el que queda i donar una finalitat a la vida esta comprovat que també la allarga.
• Si visquéssim eternament seriem realment feliços aquí?  “Sabem” que després de la mort ens alliberem, tant si creiem que viurem en pau i sense necessitats, com si no hi ha res més.
• Si aconseguim la immortalitat amb la clonació del nostre cos i la  curació de les nostres cèl·lules malaltes, es podrà manipular també la part més humana, la sentimental? Perdrem la nostre essència?
• De totes maneres, l´home està dintre l´Univers i arribarà un dia que aquest s´acabarà. Per tant, l´home també desapareixerà per molt que evolucionem i ens creiem immortals.
• Hi ha un interès en allargar la vida corporal, però no es consideren aspectes potser més fonamentals de la vida. Potser seria important que la ciència estudiés genèticament com canviar els impulsos violents i negatius del home i treballés per a millorar els valors humans, destacant el de la cooperació, que és el que realment ens fa avançar.
• També va sortir el concepte de “obsolescència programada” aplicada a l’ésser humà.