Galileo Galilei: ciència i fe, en diàleg?

El divendres 17 de desembre ens vam fer la nostra sessió de diàleg a la biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, tot seguint l’eix temàtic d’aquest curs “Diàleg Ciència-Fe”. La presentació, a càrrec de Jordi Illa, va tenir per títol: Galileo Galilei: ciència i fe, en diàleg? Podeu accedir a la presentació i al vídeo.

Transcrivim el diàleg posterior:

Fent una analogia, avui dia, potser no estem parlant d’una fe catòlica, però sí que estem parlant de creure en altres coses com en la immunitat natural davant de la Covid, sense necessitat de vacunes.
En aquell temps, el gran desconeixement de tot, impedia canviar les teories donades per l’Església, perquè si acceptaven dubtes, provocava que les bases trontollessin. Amb el temps tot ha evolucionat de tal manera que hi ha evidències que no es poden negar i l’Església ha hagut d’acceptar moltes coses, però en aquell temps tenia molt poder per seguir mantenint les seves veritats.
En la situació actual de pandèmia, tenim molta informació accessible, i sembla que la creença passa a segon lloc quan veiem el que veiem i sabem els morts cada dia, però així i tot, hi ha gent que nega l’evidència de la Covid. Per tant, encara és més fàcil entendre la societat d’aquells temps.
Antigament, la gent no comptava per res, ara sí, tenim formació i informació. Abans els que dominaven el coneixement es limitava als teòlegs, físics. No és que ells fossin arrogants, eren els que tenien les eines per poder dir que les coses eren així. Observaven i deduïen, amb pura reflexió filosòfica, i ja no anaven més enllà, creaven el seu món, veien el sol, l’aigua, etc. i no es podia canviar.
Un científic si s’entesta, és perquè té una evidència, els altres no les tenen, però s’entesten igualment. Encara ara, en algunes coses. Em faig creus que una idea equivocada con la teoria geocèntrica pogués durar dos mil anys.
Abans la gent era molt dominable, el coneixement arribava a molt poques persones, era una manera de controlar. Avui dia, és tan expansiu que és indomable. La informació és molt ràpida, per això l’Església ha hagut de canviar, i assumir moltes coses. O evolucionen o moren, i crec que encara els hi està passant.
És una institució arrossegada pel temps, els hi sembla que avançar ràpid és estrallar-se, però no avançar els porta al precipici.
Hi ha una part de l’Església molt formada, teòlegs i bisbes que tenen carreres científiques. És per escoltar-los. Per exemple, el que va ser prior del monestir de Poblet, Lluc Torcal, és un físic que t’explica la cosmologia molt bé. I et fa la teologia més comprensible.
Aquests potser són de ment més oberta. Perquè si ens traslladem a la època de Galileu, els que tenien accés a la formació i a la cultura, havien de ser capellans. Havien d’aprendre el llatí, el qual els permetia tenir accés als llibres de ciència. La via per accedir era l’Església, i en canvi, s’emparraven molt en contra de l’evidència científica.
Era un problema d’interpretació. La Bíblia no es podia interpretar. La narrativa de la Bíblia no és la de la ciència. La ciència diu com són les coses. La Bíblia diu la finalitat.
Ningú pot discutir avui l’heliocentrisme. Encara queden algunes incògnites. Veiem que el Sol és el centre del sistema solar, però el Sol es belluga, la galàxia té un gir que encara no és prou conegut, però quan el Gènesi descriu el coneixement d’aquell moment, és el d’aquella època. No podem esperar que lligui; comença parlant del dia i la nit, això és parlar de la terra que és molt posterior a la formació de l’univers. No podem exigir que el Gènesi sigui un llibre d’astronomia, però sempre hi ha hagut un afany d’enfrontament.
Si tu dius una cosa i jo una altre, hi ha d’haver algun motiu per barallar-nos? Sembla que sistemàticament hi ha d’haver-hi això contra això, quan cada cosa s’ha dit amb moments i condicions de coneixement diferents.
Cada coneixement té el seu àmbit, mètodes, i objectius, un no ha d’impedir el coneixement de l’altre.
A mi el que m’atrau de Galileu és que era un lliure pensador davant d’un pensament totalitari, pensava diferent i ho va dir. I això fa pensar en l’època que estem ara. Potser fa 30 anys podies expressar el que volies, però ara últimament estem en un món on tornem a l’època de Galileu amb pensaments totalitaris. On davant de determinats temes, un lliure pensador s’ha de callar. Això em fa pensar que no anem bé. Galileu tot i ser creient, tenia una ment molt oberta i valenta.
En canvi, en altres coses som molt tolerants, com per exemple amb els negacionistes, i això sorprèn. Hi ha coses que científicament són certes, amb dades, que no es poden dubtar, però encara hi ha certa condescendència amb gent que estan provocant morts, i amb aquests temes som benvolents. Hi ha un cert mutisme, i no ho entenc.
L ‘Església ha canviat d’opinió gràcies a la evidència científica, però hi ha altres aspectes on no hi ha una ciència que interfereixi, i segueix aferrada en temes com que les dones no puguin ser capellans. Hi ha temes que es quedaran ancorats.
Potser es necessita una crisi de creença que no els hi quedi més remei que adaptar-se als nous temps. També hi ha moltes branques i gent molt oberta, que no estan d’acord amb el celibat.
El llibre de l’Alcorà també té coses molt interpretables i els extremistes radicals s’ho han agafat al peu de la lletra i fan autèntiques barbaritats.
Avui en dia, encara necessitem la fe per tenir una comprensió lògica d’alguns temes.
És aquell punt, diguem-li fe, amor, diguem-li sentiment en vers l’altre que et sustenta. Fins i tot en medicina, el malalt que té fe, il·lusió, esperit de superació evoluciona diferent.
Avui dia està ple de “Galileus”, gent que té projectes interessantíssims i no se’ls escolta.
Ell va optar pel que deia l’Església, era creient i va obeir. O podem pensar que va ser per salvar la vida. La seva postura era no desobeir el que per ell era important. Què val més, la fe i la obediència amb el que sempre has cregut?, o el que estàs veient? És una balança en la qual avui també ens podem confrontar en determinats moments.
És com els que van a judici i els hi proposen una alternativa: et declares culpable i estalvies anys de presó? Però hi ha qui diu que no és culpable i no s’hi vol declarar encara que quedi empresonat tota la vida; abans és la seva veritat. És difícil decidir.
L’Església es mou per dogmes, els concilis serveixen per protegir el que és dintre de l’Església i la fa més tancada. De moment s’ha reconciliat amb la ciència, ara falta que es reconciliï amb la cultura, la societat.