El passat dijous 20 de juny vam celebrar la nostra última reunió del grup de diàleg entre persones de conviccions diverses, enguany a la Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona. L’acte el vam organitzar conjuntament amb Ciutat Nova ja que el tema: “L’exemple com a camí de creixement en el diàleg” forma part, també del sentir de la revista.
Coincidint amb la propera publicació d’un llibre sobre personatges històrics vistos des del punt de vista del diàleg, en Lucas Cerviño, un dels seus autors ha explicat el sentit del llibre, mentre que l’altre autor, en Jordi Rodríguez, ens ha fet un tast de tres personatges que, expressament, ha volgut agafar de fora de l’àmbit europeu: Silvia Rivera Cusicanqui, Thich Nhat Hanh i Nelson Mandela.
Cadascuna d’aquestes persones amb una característica ben definida del diàleg que ha construït i que ens dóna pistes per viure el diàleg en tots els àmbits de la nostra vida: amb la natura, amb l’altre, amb un mateix, amb els morts per poder entrar en diàleg amb la historia…
També conèixer l’il·lustrador del llibre, Jan Morovic ens ha fet descobrir que l’art és també un agent de diàleg.
Aquesta exposició ha estat una bona provocació per poder reflexionar junts, en el torn obert de paraula, sobre quin estil de diàleg volem viure en una societat que, a vegades, està manipulada pels mitjans de comunicació per portar-nos a un pensament únic. Cal ser valents, anar a buscar l’altre, donar sense esperar i sense por del que perdem pel camí; perquè la trobada amb l’altre implica haver-se trobat primer amb un mateix i conèixer els propis punts forts i les pròpies febleses.
Si volem ser dones i homes de diàleg, cal evitar el judici i el prejudici i aprofitar les finestres d’oportunitat que es presenten i així poder entrar en diàleg. Hem de tenir present que quan dialoguem, ho fem amb la persona i no amb la seva ideologia i és per això que quan dialoguem podem estimar.
A vegades podem trobar persones amb qui se’ns fa molt difícil dialogar. Pot ser perquè les idees que tenen no coincideixen amb les nostres, perquè ens sembla que tenen una visió distorsionada de la realitat o perquè la tenim nosaltres. Com es fa el diàleg així? Algú dels presents expressava que l’actitud de pensar que només nosaltres tenim la raó davant d’un fet, ja ens aparte de l’actitud de diàleg, perquè negues que els altres puguin tenir, ni que sigui, una porció de veritat. Cal una actitud humil i començar buscant el que ens uneix per després entrar en la discrepància. L’amistat és un gran aliat. També podem trobar persones que renuncien al diàleg. A vegades, la supervivència fa que ens agrupem els que pensem el mateix i ens tanquem. Quan aconseguim trencar el cercle experimentem satisfacció.
A cadascú ens marca la pròpia història, els fets que hem viscut. Si parem atenció en la nostra història podem descobrir el camí de diàleg que hem anat fent i progressar.
Fins el proper curs. Bones vacances!